Poesía insomne. Una antología de poemas del alba y la vigilia

L’epígraf «poesía insomne» pretén integrar categories líriques lligades tant a l’arribada del dia com a la nit en vetlla. Els motius que troben expressió a la poesia de l’alba i del no dormir dibuixen un arc que conté registres fonamentals de la tasca lírica, com ara el desig d’amor, l’entusiasme religiós, l’alienació causada per la feina, o l’angoixa durant una nit d’insomni i ansietat.
Tant els amants medievals que han de separar-se a l’alba com les veus contemporànies que temen l’estranyament i el buit que els espera a la ciutat confronten una cissura fonamental: la que s’estableix entre allò que volen fer i allò que han de fer. Tots dos experimenten les imposicions socials com a atacs a la seva veritat personal. De manera essencial, es tracta de confrontar el món interior amb tota la resta, habitualment mentre els altres dormen.
Així entesa, la poesia de l’alba i del desvetllament adopta un caràcter dissident i es converteix en una forja del jo poètic i de l’expressió de la consciència individual. Per aquesta proximitat entre el desig íntim i els deures socials, entre allò que s’anhela sobre totes les coses i allò que s’avorreix amb més enverinament, entenem la poesia insomne com un arquetip particularment fèrtil per desxifrar itineraris de l’evolució de la poesia lírica, de la literaturització de l’enamorament i fins i tot de la configuració discursiva de la subjectivitat.