Coeditor/s: | UAB, UB, UdG, UPC, URV, MNAC i Museu del Disseny de Barcelona |
Núm. col·lecció: | 24 |
Idioma: | Castellà |
Il·lustracions: | B/N |
Pàgines: | 176 |
Format: | 17 x 24 cm |
Enquadernació: | Rústica |
Any: | 2018 |
ISBN: | 9788491441199 |
PVP: 20,00 €
A la fi de 1971, llibreries i galeries d’art espanyoles van patir els atacs de grups d’ultradreta. Des de les primeres incursions nocturnes amb pintura, van incrementar vertiginosament el seu grau de violència fins a consumar la destrucció dels gravats de la Suite Vollard a la galeria Theo de Madrid. Tradicionalment, aquestes agressions han estat incloses en una seqüència més àmplia d’atemptats contra la cultura que es van perllongar fins a les albors de la democràcia. No obstant això, les seves circumstàncies suggereixen que van ser accions específiques i planificades que van conformar una autèntica campanya. El seu propòsit era la destrucció d’un símbol: el nom de Picasso. Aquest treball exposa la responsabilitat ideològica d’aquests atemptats i recupera la memòria d’aquells que també van esdevenir a Barcelona, on els mateixos grups van usar còctels molotov per arrasar la sala Taller de Picasso i la llibreria Cinc d’Oros. Aquesta ofensa a Picasso no va suscitar cap resposta oficial, ni tan sols a Barcelona, ciutat picassiana que, en ple franquisme, va inaugurar un museu dedicat a l’artista i el va ampliar per acollir les seves donacions. En canvi, va provocar una resposta artística en forma de projectes privats, i sovint clandestins, destinats a desagreujar Picasso. Sota el lema «contra la violència, intel·ligència», van constituir espais de conciliació ètica i estètica. La seva anàlisi aporta un altre punt de vista a la interpretació de la recepció de l’artista i posa en relleu que va afavorir l’aparició de conductes intel·lectuals i artístiques crítiques durant el franquisme.