La sort del destí ha atorgat al patrimoni musical grec el privilegi d’haver conservat, per més de dos mil·lennis, el seu sistema de notació musical, una realitat minoritària en altres llegats culturals de l’antiguitat. Aquest llegat ha arribat acompanyat d’una seixantena de partitures que sonaven davant d’oïdors àvids de melodies emocionants. D’aquestes, unes quantes van ser compostes per posar en música passatges cèlebres de les obres dels grans tràgics grecs. Un era Eurípides.
Els grecs anomenaven la música “l’art de les muses”. Aquest concepte traspassava fronteres i aconseguia integrar diferents arts en una mateixa expressió: literatura, cant, música instrumental, interpretació teatral, dansa, història. Aquesta capacitat d’integració dels antics grecs prenia forma precisament en les tragèdies, les comèdies i els drames satírics.
Els venturosos erudits de la Camerata Fiorentina van fer un intent quasi definitiu de rescatar el teatre grec partint de la premissa que era cantat. No anaven tan errats en el punt de mira, ja que es demostra que el teatre clàssic era en bona mesura un dramma in musica. I d’aquest cultiu va néixer l’òpera.
L’obra que teniu a les mans es revela com una altra temptativa, menys audaç però sí centrada en l’evidència, d’aproximar-nos al paper que la música va tenir en les tragèdies, els seus protagonistes (autors del text, compositors, cantaires…) i les circumstàncies que els van envoltar. Amb aquesta finalitat s’han examinat i contextualitzat una vintena de testimonis, tots els quals, llevat d’un, escrits sobre papir, que ens permeten saber aproximadament com s’escrivia la música tràgica i com sonava.
