Ecos tardíos del repertorio internacional y la música instrumental en España: El Tratado de la Sinfonía (1801) de Antoni Ràfols

El Tratado de la Sinfonía (1801) d’Antoni Ràfols i Fernández, aborda el gènere simfònic des d’una perspectiva teòrica i es preocupa de distingir entre la música pròpia del temple i la música teatral. Critica els excessos de la influència de la música escènica sobre l’eclesiàstica per no ajustar-se les simfonies, com es defensa, a les regles de l’art i la raó, i no ser apropiades pel seu caràcter per a l’ocasió i el moment. Per aquest motiu, Ràfols empra el terme «simfonia» en el sentit de música escrita per a conjunt instrumental, i la defineix com a «ordenat conjunt de molts i diversos instruments que solen sentir-se als teatres, als temples i en altres diferents llocs, segons la diferència dels motius que l’exciten», criticant el costum d’aplicar aquest nom a gèneres musicals diferents de la simfonia pròpiament dita. Ràfols cita en el seu tractat Corelli i Jommelli, amb nostàlgia d’un passat musical que li sembla millor que les innovacions presents: «No ha sonat mai tant com ara el nom de Simfonia, però m’atreveixo a afirmar, que mai no han sonat menys les simfonies».
Així, Ràfols fa referència en el seu tractat a una «simfonia» que té poc a veure amb les produccions coetànies i fins i tot anteriors de Haydn, Mozart o Beethoven; no obstant això, és una mostra molt significativa i representativa del que hauria pogut ser la música espanyola del moment, sacsejada encara pel fort pes de l’eclesiàstic i per l’arribada de novetats de l’exterior, cada cop més bolcades cap a l’àmbit profà i civil , i amb una òpera i música instrumental (de cambra i orquestral) en ascens. El Tratado de la Sinfonía és, doncs, producte d’«una altra inèrcia cultural», que, malgrat tot el que queda avui per estudiar sobre això, va ser testimoni d’una enorme activitat a les esglésies (barcelonines, catalanes, espanyoles i dels amplis territoris sota influència hispànica), on es programava música instrumental, tant pròpia com forana, amb assiduïtat.
Aquest llibre ofereix per primera vegada una edició facsimilar del Tratado de la Sinfonía, precedida de dos estudis crítics a càrrec d’especialistes, que aborden, per una banda, la figura de Ràfols en el marc del pensament musical espanyol de la segona meitat del segle XVIII i, de l’altra, el seu discurs combatiu sobre el concepte «simfonia», quant a l’adequació o inadequació de la música instrumental al temple i als «excessos sonors» de les simfonies del moment.