Derivas del (mal)decir. Subjetividades minoritarias en la literatura argentina

En la turbulenta història argentina de la segona meitat del segle XX, les forces repressives van marcar allò que podia ser anomenat i les formes acceptables de transformar-se en subjectes i ciutadans, alhora que expulsaven cap al silenci aquells altres éssers marcats per l’abjecció. Tot i això, fins i tot en aquells moments van existir intersticis per on el desig es desbordava i s’encenia una espurna de resistència que deixaria empremtes en la memòria de les generacions posteriors. En un context en què els dispositius de la censura cultural s’anaven intensificant, van sorgir veus que van començar a tornar visibles altres identitats: gais, lesbianes, transvestits, transsexuals, les quals van configurar la sèrie del «(mal)decir» a la literatura argentina que inclou autors com Carlos Correas, Renato Pellegrini, Héctor Lastra, Manuel Puig i Reina Roffé, entre altres. Si tenim en compte els processos de subjectivació de les minories genèric-sexuals, aquest període abasta un moment transcendental: des de les espurnes inicials d’una consciència minoritària, encara lligada a formes individuals i soterrades de la subcultura homosexual, a la configuració d’una subjectivitat col·lectiva sexe-dissident que començaria a emergir a finals dels anys 60 per desplegar-se després en diferents formes de representació, militància i plena visibilitat en les darreres dècades. Així ho testifiquen les obres d’Osvaldo Lamborghini, Ioshua, Gabriela Cabezón Cámara o Sergio Bizzio, que des d’estètiques i textualitats diverses erosionen les formes tradicionals d’entendre les identitats genèric-sexuals.