Aigua per al pa, aigua per al sucre: La construcció de les séquies de Palma i d’en March a l’Alfàs de l’Horta de Gandia. Segles XIII i XV

Aquest treball estudia el paisatge agrari de la Séquia de Palma i la Séquia d’en March, dos sistemes hidràulics de la partida de l’Alfàs. Aquesta està enclavada entre els rius Serpis i Vernissa, i s’ubica als termes municipals d’Ador, Palma i Beniarjó, a la Safor (País Valencià). Gràcies a la combinació de l’arqueologia hidràulica i la documentació escrita, l’estudi evidencia que la Séquia de Palma fou construïda a mitjans del segle XIII per la societat cristiana -tot i que probablement reaprofitava en part una canalització prèvia d’origen andalusí- a fi d’ampliar la superfície irrigada i consolidar el poblament cristià a Palma i Ador. La Séquia d’en March fou construïda el 1457 i va ser una iniciativa d’Ausiàs March, senyor de Beniarjó, per augmentar la producció de sucre. Les noves terres irrigades no foren dedicades exclusivament al conreu de la canyamel, però van permetre incrementar-ne la producció tot garantint l’abastiment local de blats. Malgrat la diferència cronològica i l’extensió desigual entre ambdós sistemes, tots dos responen a la mateixa finalitat: l’obtenció de renda per part dels senyors.